La meva infantesa va ser força salvatge. Quan jo era petit, fa ja cincuanta anys, Orio era —o, al menys, així em sembla ara, des de la meva perspectiva actual— molt semblant al Far West americà que vèiem a les pel·lícules de diumenge a l’únic cinema del poble, el Txitxarro; era un lloc agrest, encara sense civilitzar, on imperava la llei del més fort i on la vida quotidiana dels nois estava plena de riscos i la violència física era molt present.

Vivíem al carrer. Sortíem de l’escola —aquella escola franquista que aleshores semblava l’única possible— i no tornàvem a casa ni tan sols per berenar. Cridàvem la mare des del carrer per demanar-li que ens llancés l’entrepà per la finestra i, tot seguit, corríem a jugar amb els companys.

I quins jocs que fèiem!

Un dels més habituals era fer guerres de pedres entre els nois —sempre els nois— de Goiko Kale i els de Beheko Kale. Fèiem dos estols i ens apedregàvem a consciència per tot el poble fins que algú rebia un cop de pedra al cap més fort del normal i començava a sagnar amb profusió. Aleshores, tots ens en anàvem corrent a casa, on el pobret que havia rebut la pedrada encara havia de fer front a la ira del seu pare qui, molt sovint, a més a més, li clavava un enorme kaskarreko per anar fent el boig al carrer i fins i tot un altre per deixar-se apedregar impunement.

—ja2er

Imatge: Port antic d’Orio, al estil de Paul Cézanne (DreamStudio AI)