Fa setmanes que vam anar a Menorca però, encara avui, només cal tancar els ulls, concentrar-se una mica, posar atenció, recordar un cel blau, pensar en la olor de la camomilla, de la palla i de la sal que el vent de la tramuntana porta amunt i avall, i… apa, ja-hi sóm, una altra vegada, pujant per un camí de terra, banyant-nos en platges casi verges, casi desertes, arribant a petites cales de sorra i macars solitaris mentre pins, ullastres i alzines ens miren passar (homenatjant l’Irene Solà). I ja-hi sóm parlant de fills, de filles, de pares, de iaies parlant de mares, maretes i marasses, del famós Flores de Sa Ràpita, de viatges passats per Islàndia i pel sender dels nàufrags del Canadà… Que fantàstica la ment, que ens permet enregistrar records. Quina meravella la memòria, que ens ajuda a tornar als instants on hem sigut feliços. Que bonica la vida, quan a un dia plé de bons moments i en millor companya el segueix un altre i un altre més…

Van ser dies de caminades, descobriments i confidències. Caminant vam fer etapes del Camí que els illencs han fet durant segles a la vora de la mar, encara que no vam fer honor al seu nom i les vam fer a peu, sense molestar cap cavall despistat. Passejant també vam recórrer els carrers de Maó i Ciutadella, vam tenir temps de travessar places, ports i parcs d’ambdues ciutats, que més que ciutats són pobles que es recorren en mig dia però que mai no es deixen de redescobrir.

Pas a pas, vam fer caminades de dia i, fins i tot, de nit, quan vam tornar de Sa Mesquida feliços després que se’ns va anar fent de nit tastant ortigues, menjant arròs i bevent vi des d’una talaia de pel·lícula. Qui necessita fanals quan els estels ens guien i les velles cançons de la mili ens alleugeren el camí? Cóm deia aquella, Iñaki? «Muñequita linda, de cabellos de oro, de dientes de perla, labios de rubí…»

Però caminant no tan sols vam anar descobrint paisatges i racons de l’illa, no, que va… De descobertes en vam fer moltes, i amb els cinc sentits: nous panorames a mirar, noves textures, sabors i olors a paladejar. I com que, a més a més, tots cinc tenim bona dent, vam tornar plens de descobertes gastronòmiques. Homenatge rere homenatge, vam anar tastant menjars i begudes de la terra. Penso ara en llonguets de sobrassada amb formatge i mel, en entrepans de carn i xua, cuixot, camot, en formatges de vaca, de cabra i, fins i tot de formatges amb cervesa… Cap cervesa tan bona, això sí, sense cap mena de dubte, com el primer got a les birres en el solitari restaurant de Binimel·la quan, després de kilòmetres de pujades i baixades pels racons més aïllats de l’illa i justets d’aigua i de força, vam arribar a aquell oasi ple d’ampolles d’aigua i de canyes ben fresquetes. Beneïda civilització!

I no només de cervesa, del suc del raïm n’hem aprés també un munt de coses; en la visita a les bodegues de Binifadet vam poder olorar el vi amb tots els seus matisos, tastar-ho i identificar aromes. Que si feia més olor de pinya o més de canella… vam arribar a cotes importants de sibaritisme (o de ciència ficció) per celebrar la fi de festa. Ah! I que en Catalunya, el que es fa es xampany i no cava, cony, que el cava no existeix ni dins ni fora de la terra.

I les caminades i descobertes no haurien sigut mai iguals sense les confidències. Seient al bus, esperant a enlairar, allà dalt, a mil peus d’altura, just abans de dormir o arribant a l’enèsima fita… Hem parlat de les nostres coses, dels nostres estimats i les nostres famílies i aixì, a poc a poc i de fita en fita, ens hem fet també nosaltres una mica més família.

En fi… gaizkitxo, oi, colla? Que sigui la primera de moltes!

—Naroa