Quan jo era petit, la botiga de l’Eskolastika, a la plaça major d’Orio, em semblava la cornucòpia de Zeus, que coneixíem per haver-la vist a l’enciclopèdia Álvarez que feia servir el mestre franquista. Què no es podria treure d’allà? Hi havia de tot: hortalisses dels baserritarras del poble; sabó Chimbo; productes de drogueria; eines de fusteria; llet fresca de les vaques del Patxierrekondo que pasturaven molt a prop d’allà, a la vora del riu; sardines velles en caixes circulars encara més velles… I, també —ai, quins records!— les primeres llaminadures que aleshores començaven a arribar des de la capital: els Palotes, els Chupa-Chups i les pipes Facundo que alegraven les nostres tardes de diumenge.

L’«Eskolastikaenea» —com li deia tothom al poble, per ser la propietària una dona vellíssima (amb b baixa!) que es deia, ves a saber per què, Eskolastika— era doncs un lloc fascinant: la barreja d’olors, la foscor de la botiga, l’al·lucinant diversitat de la seva parròquia… Tot plegat era, encara que jo aleshores no ho podia intuir, l’últim vestigi d’un món que s’anava morint.

—ja2er