L’Anna tenia una gata que es va morir aquesta Setmana Santa, després de vint anys de plàcida existència. Així ens ho va dir l’altre dia a classe, just abans de fer-nos xerrar de les vacances d’enguany i, potser per això, la primera cosa que em va venir al cap quan va arribar el meu torn de parlar va a ser una pel·lícula tendríssima, Madadayo, on també té protagonisme un gat que, tot de sobte, se’n va per no tornar mai més.

Com que aquesta malaurada situació pandèmica no ens deixa gaires oportunitats de fer el que realment voldríem, que no és una altra cosa que perdre’ns en alguna illa remota del Mediterrani sense res més que una bona pila de llibres i un cel blau a sobre, a casa nostra hem triat enguany una manera diferent de passar la Setmana Santa i hem programat un cicle de pel·lícules d’Akira Kurosawa.

No és ni de bon tros el mateix, em direu amb tota la raó, però al menys, mitjançant el cinema, aquestes vacances hem pogut visitar una illa ben interessant, tot i que no sigui mediterrània: el Japó.

I quins bons moments que ens ha donat aquesta visita!

Davant els nostres ulls esbalaïts han passat aquests dies obres mestres d’en Kurosawa com ara Els set samurais, Kagemusha, Rashomon, Ran, Dersu Uzala, Viure… i d’altres menys conegudes com El gos rabiós, Somnis o la seva darrera pel·lícula: Madadayo.

Madadayo és una pel·lícula deliciosa que conta la història de la relació d’un professor retirat i ple de vida amb els seus alumnes; alumnes que l’idolatren i li professen una admiració i un respecte que poden resultar fins i tot excessives per a l’espectador occidental. Alumnes i professor fan una celebració anual on escenifiquen un ritual que es repeteix cada any: els alumnes posen al davant del seu estimat professor un enorme got de cervesa i li demanen Mada kai? (Ets preparat? —preparat per morir, entenem). El professor exhaureix el got gegant a poc a poc i respon eufòric: Madadayo! (Encara no!). El crit Madadayo! és al film —i ara també a casa nostra— una invitació a continuar gaudint de la festa, de la vida…

Malgrat les pèrdues, les pandèmies, les illes inaccessibles i els gats que se’n van per no tornar mai més… Madadayo!

—ja2er