D’habitants censats, el poble de Llaberia en té dos, d’acord amb la Viquipèdia. Crec que és raonable que anomenin amb el seu nom la serra que l’envolta: és l’únic nucli de població que històricament ha gosat viure-hi, al mig de la serra. Tota la resta dels municipis pertanyents a l’espai natural protegit de la serra de Llaberia (Pratdip, Colldejou, La Torre de Fontaubella, Marçà, Capçanes, La Serra d’Almos, Darmós i Tivissa) formen un perímetre ordenat als peus de les muntanyes, com si no tinguessin el coratge suficient per a pujar-hi.

El paisatge de roques calcàries de la serra està molt antropitzat, tot ple de terrasses formades amb parets de pedra seca, de vegades fins al capdamunt de les muntanyes. Malgrat que a hores d’ara s’hagi abandonat aquest sistema de conreu, tots els pobles de la serra conserven la seva vitalitat social i econòmica. 

A Pratdip, primerament de tot sorprèn el castell, que s’enfila al damunt d’una estreta roca, al punt més alt del poble. Actualment es troba pràcticament enrunat; només es conserven algunes parets i parts parcials dels merlets de l’edificació original. Va estar habitat fins al segle XVII; l’any 1846 un gros terratrèmol hi va espatllar l’edificació. Algunes parets del castell caigueren i a la roca es formaren grans clivelles.

Després, a Pratdip crida l’atenció el seu nom, que té a veure amb un antic mite. Es tracta d’una de les llegendes més encisadores de Catalunya: els dips. Són uns essers mitològics, mig gossos, mig llops, malvats i peluts que, de tant en tant, sortien de nit, mostrant la seva silueta fosca en l’horitzó i fent brillar els seus ulls vermells. La llegenda diu que atacaven els ramats i els xuclaven la sang.

No està clar l’origen etimològic del mot dip; els estudis n’assenyalen diverses fonts: en àrab, dhiib vol dir llop, però Coromines afirma que és un topònim d’origen preromà. Sigui com sigui, els dips han acompanyat el nom de Pratdip des del seu naixement, identificant-se com el prat dels dips. Els dips van aparèixer representats per primera vegada en el retaule de Santa Marina de Pratdip del 1602. Deu ser que a l’època no els semblava suficient senyalar Pratdip en el mapa amb el clàssic “hic sunt dracones” i la figura del dip arribà fins a l’escut municipal.

El mite dels dips va ser portat a la literatura per l’escriptor Joan Perucho, a la seva obra  Les històries naturals  (1960). El protagonista, Onofre de Dip, el qual habitava al castell de Pratdip, és un personatge vampíric i mutant ambientat en l’època moderna.

Avui la figura dels dips ha pres un semblant més inofensiu; fins i tot fan un joc de troballes al poble, per tal de descobrir-hi les deu figures de dips espargides pels carrers.

Gotzon