Per aquesta redacció se m’ha acudit que podria agafar el fil de l’últim exercici que havíem de fer per a la setmana passada que parlava sobre si les arts i la tecnologia eren mútuament excloents o si, per contra, eren més aviat complementàries.

És veritat que la discussió sobre això no és nova, però avui tenim un bon exemple de que els avançaments tecnològics es poden posar al servei de les arts i, en aquest cas, de les lletres. Com que el nostre nou amic, en Covid, va decidir que tothom havia de romandre tancat a casa seva, les nostres reunions al Via Fora per a aprendre el català van anar-se’n orris.

Tanmateix, i gracies a l’experiència en assumptes de videoconferència i l’empenta d’en Gotzon, el fet és que hem pogut reprendre el fil de les classes sense perdre gairebé res. No hi ha cap dubte que, en aquest cas, la tecnologia serveix per difondre la llengua catalana arreu del món (encara que no hi hagi ningú de Bilbao en el grupet…)

Tot i que és un tema prou complicat, per simplificar diria que la tecnologia, per si mateixa, no és ni bona ni dolenta, sinó que és per a què la fem servir allò que tindrà conseqüències bones o dolentes. Per exemple, si fem servir una destral per tombar un arbre per fer-ne llenya per a passar l’hivern (1), no tindrà les mateixes conseqüències que si l’emprem per a esberlar-li la closca al veí perquè fa massa soroll a l’hora de la migdiada.

Per a acabar, cal dir que no hi ha com anar a classe o llegir un llibre en paper però també és veritat que ningú no voldria tornar als temps d’abans d’internet, quan per a consultar els fons d’una biblioteca no hi havia altra manera que anar-hi personalment. Aquest és tan sols un petit exemple de complementarietat.

(1) Aquest ús tan sols es considera escaient si abans de tombar-lo, en hem plantat dos de nous.


Karles