Les paraules són sempre importants. Ho hauríem de recordar també en aquesta hora insòlita, fora de tot el que podíem imaginar, ni tan sols fa unes setmanes.

Al començament, era només un virus llunyà, a la Xina, només una epidèmia local, però, de sobte, es va convertir en una pandèmia, europea inicialment, mundial de seguida. Les paraules, sempre les paraules. Epidèmia, del grec ἐπίδῆμος, és a dir, epi + demos, qualsevol cosa que s’estén a un poble o una nació. Però, després, pandèmia, del grec πᾶνδῆμος, és a dir, pan + demos, això que afecta a tot el poble, a totes les nacions, a tot el món.

Vist des d’aquesta perspectiva, aquest pandemos, com que pot encomanar tothom (tot el poble!), sembla estrènyer un admirable poder igualitari i democràtic. Pot ser veritat. Els virus ―com les llengües― poden ser indiferents envers les classes socials, però les classes socials no hi són mai indiferents, ni envers els virus, ni envers les llengües.

La sortida d’aquesta crisi sanitària ens portarà ―imagino― no només a un exercici d’alliberació col·lectiva, sinó també a un escenari d’afrontament polític i social, per tal de decidir quines coses són realment imprescindibles per a la vida de la gent, de tot el poble.

Gotzon