Tota la veritat

És Aberri Eguna aquí al País Basc quan he acabat de llegir el llibre «Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del Procés», publicat per Ara Llibres a l’octubre de 2019. Ha estat una lectura colpidora i trista que ha esvaït qualsevol bri d’èpica que encara podia albergar aquesta ànima descreguda envers el Procés d’independència català engegat, si fa no fa, el 2012.

He de reconèixer que, quan l’anomenat «procés d’independència» va agafar embranzida, jo en vaig ser un fervent defensor que hi creia de debò. Mirava els múltiples líders catalans de la «llum als ulls i força al braç» (Oriol Junqueras, Artur Mas, David Fernàndez, els jordis, Puigdemont…) i els contraposava al nostre Urkullu, sempre impertèrrit; i clar, on vas a comparar! Aleshores, ja apreníem català a Donostia i el Procés era el nostre tema favorit de conversa tant dins la classe com fora. Recordo bé com enraonàvem, un dia sí i l’altre també, amb el nostre amic unionista i com defensàvem l’èpica catalana del Procés i la contraposàvem al vol gallinaci de la política basca que a ell, incomprensiblement, li semblava raonable i fins i tot desitjable.

La realitat, però, posa cadascú al seu lloc i la meva ingenuïtat és va fer evident ben aviat. El Procés, com és sabut, va acabar com el rosari de l’aurora: apallissaments, ossos trencats i ulls buidats per la policia espanyola el primer d’octubre, i una declaració d’independència testimonial que va ser preludi de detencions, judicis, exili i presó dels líders independentistes. Recordo perfectament la meva estupefacció adolorida després de la declaració d’independència de fireta i la posterior fugida al exili de bona part del Govern català. No entenia res del que passava. Segurament perquè res no era com ens havien explicat.

El llibre «Tota la veritat» explica molt detalladament els esdeveniments d’aquells dies de la tardor de 2017, amb tots els ets i uts. El relat que fa dels dies decisius del Procés és tan versemblant com descoratjador per algú que, com jo, es creia que aquesta vegada era la bona i que fer la independència era possible a curt o mitjà termini. El seguit de misèries polítiques i fins i tot humanes dels protagonistes del Procés durant aquells dies és tan aclaparador que costa de triar un únic exemple per portar-lo a aquesta crònica decebuda. Vaig trobar especialment feridor el fet que la darrera setmana abans de la declaració d’independència, quan tothom al Govern ja sabia que no hi havia estructures d’estat preparades i tots tenien coll avall que seria impossible implementar la independència, encara aleshores es feien centenars d’actes a tota Catalunya, on es deia a la gent exactament el contrari: que la independència era a tocar i que no més faltava l’embat final. Em sembla d’una lleugeresa esgarrifant.
El llibre m’ha resultat molt aclaridor i crec que és imprescindible per entendre millor allò que va passar durant aquells dies històrics i prendre notes per quan toqui fer el següent embat. Un embat que, malgrat tot, des de la distancia que em dona aquest Aberri Eguna de dos anys després, sembla tan ineludible com ahir, perquè, si bé és cert que l’actuació dels líders del Procés durant la tardor de 2017 va ser molt qüestionable, també va quedar palesa la intrínseca incapacitat de l’estat espanyol per resoldre de manera civilitzada els conflictes derivats de la seva diversitat. I el poble català encara hi és.

—ja2er


Categories:

Tags:


Comments

2 respostes a «Tota la veritat»

  1. Avatar de iñaki
    iñaki

    Al amic independentista basc amb el que comparteix l’aprenentatge del català.

    Diu el meu amic Ja2 al final del seu interessant escrit fet després d’haver llegit un dels libres que s’han publicat sobre el procés. En concret, el que se titula: Tota la veritat.

    “El llibre m’ha resultat molt aclaridor i crec que és imprescindible per entendre millor allò que va passar durant aquells dies històrics i prendre notes per quan toqui fer el següent embat. Un embat que, malgrat tot, des de la distancia que em dona aquest Aberri Eguna de dos anys després, sembla tan ineludible com ahir, perquè, si bé és cert que l’actuació dels líders del Procés durant la tardor de 2017 va ser molt qüestionable, també va quedar palesa la intrínseca incapacitat de l’estat espanyol per resoldre de manera civilitzada els conflictes derivats de la seva diversitat. I el poble català encara hi és”

    La meva opinió al respecte:

    El poble català encara hi és. D’acord. Ara bé, sé Ja2 que estaràs també d’acord en que el poble català es un poble políticament plural, que estaràs d’acord amb el fet que a Catalunya no tothom vol esdevenir un nou Estat independent. Que no són pocs els catalans que volen seguir dins d’Espanya. Em sembla que és una data important.

    Per altre banda crec que no es pot parlar de la intrínseca incapacitat de l’Estat espanyol per resoldre de manera civilitzada els conflictes derivats de la seva diversitat.

    Dono por suposat que et refereixes a la diversitat territorial –n’hi ha d’altres conflictes i diversitats per resoldre a Espanya i a tot arreu- i en aquest moment molt especialment al cas català –si vols algú altre dia parlem específicament del conflicte territorial a Euskadi- Em sembla que amb la Constitució de 1978 i el Estatut d’Autonomia per a Catalunya aprovat al seu moment, es va a resoldre de manera civilitzada i democràticament el conflicte territorial català. Crec que això es indiscutible, per molt que alguns parlen avui despectivament del que llavors es va fer.

    (Òbviament la resolució del conflicte no va a ser definitiva, perquè en política no existeixen les soluciones definitives, el món canvia, les persones canvien, els interessos canvien, etc…. La política és per definició resolució de conflictes d’opinions e interessos, pacte entre gent diversa, resolució pacífica dels conflictes en un moment i a un lloc determinat)

    El problema va a sorgir amb la renovació de aquest pacte. És a dir, el problema va a sorgir amb el segon Estatut Català.

    Tothom coneixem la història, no és necessari repetir-la.

    La qüestió ara, en aquest moment, es la següent: què hi farem després del COVIT-19? Que hem de fer per resoldre de manera civilitzada el conflicte territorial plantejat pels independentistes catalans?

    Al respecte uns apunts:

    Si parlem de dret, jo crec que Catalunya no té el dret d’autodeterminació reconegut internacionalment, crec que la autodeterminació de Catalunya es una reivindicació política legítima, però no un dret.

    Els que defensen que Catalunya té aquest dret saben que a Espanya no s’admetrà mai l’autodeterminació com dret i per això crec que si volen resoldre el conflicte jurídicament hauran de plantejar la qüestió davant d’algú Tribunal europeu, d’algú Tribunal internacional; ja que en democràcia els conflictes jurídics els resolvent els Tribunals, no els polítics.

    Ara bé, com dic, per a mi el conflicte català no és un conflicte jurídic sinó polític i per això crec que la solució ha de ser política, i que l’hem de pactar entre els que pensem diferent, perquè ha de ser una solució acceptada per la gran majoria, a Espanya i a Catalunya. Personalment, em sembla que en el nostre context temporal i territorial l’única idea política que ens pot portar a un acord polític ampli, majoritari, és el federalisme.

    No és gaire fàcil, es molt, molt difícil, ja que per això, perquè el federalisme sigui una realitat possible, es necessari que el centredreta espanyol faci un salt de gegant i que el sobiranisme català assumeix que avui, a la Unió Europea, no es temps de divisions, no es temps de creació de nous estats independents.

    Els sobiranistes catalans poden dir el que vulguin, però saben que avui, a la Unió Europea, no tenen suport polític per esdevenir un estat independent.

    Per això em sembla que seria molt més intel·ligent que tothom treballéssim per la solució federal, tant a la Unió Europea com a Espanya. Per a això, hem de convèncer al centredreta espanyol que una solució federal com a Alemanya es una bona solució i als sobiranistes catalans que hauran de renunciar a un referèndum d’autodeterminació, al menys per uns quants anys.

    L’objectiu hauria de ser assolir un acord que sigui vàlid pels propers vint anys.

    Ja avanç que penso que aquesta possibilitat no serà factible en cap cas en aquesta legislatura.

    No em semblava possible abans del COVID-19 i ara encara menys.

    O pot ser al inrevés?

    Diu el Toni Soler: oblidem els principis, rebutgem la coherència, deixem de presumir de dècades de militància en un sentit o un altre. Donem una oportunitat al canvi d’opinió, a l’heterodòxia

    Dius Ja2 que t’ha agradat l’article del Toni Soler.

    Canviaràs d’opinió? Et faràs federalista?

  2. Avatar de Jabier Zabaleta
    Jabier Zabaleta

    Mmmm… sempre és agradable debatre amb l’Iñaki perquè sap de què parla i, a més a més, te bona cura de plantejar la discrepància amb respecte i bon rollo. És per això que l’estimo!

    Començaré la meva rèplica pel final, com els bertsolaris 🙂

    Sí, és clar que estic disposat a canviar d’opinió i «escopir sobre els axiomes» (m’encanta 🙂 ) tantes vegades com calgui. Per cert, tu també ho hauries de dir, això, oi? O només els independentistes hem de lluitar contra l’ortodòxia? Als federalistes ja us està bé així i no cal que canvieu mai o com va això? (Faig broma, Iñaki: ja ho sé que tu també estàs disposat a moure’t, però he trobat a faltar que m’ho diguis).

    La prova de que puc canviar d’opinió és que jo de federalista ja n’he sigut abans; o, si més no, la idea d’un País Basc part d’una Espanya federal, no em semblava malament sempre que es respectés la nostra idiosincràsia cultural i lingüística. Però aquesta oferta mai no va arribar i ja fa temps que em vaig adonar que mai no arribarà. I no precisament perquè al País Basc o a Catalunya una part important de la població no estigui disposada a provar aquesta opció, sinó perquè a Espanya gairebé ningú la vol de cap manera.

    Em crida molt l’atenció que diguis que la solució passa per que «el centredreta espanyol faci un salt de gegant» i abraci el federalisme. Tu no ets pas un ingenu com jo, i crec que saps perfectament que mai de la vida veurem això. Si, a hores d’ara, ni tan sols hi ha una exigua majoria a la esquerra espanyola per una solució federal!

    Si la independència és difícil, el federalisme es impossible.

    Vols la lluna en un cove.

    I em sembla que plantejar com a solució quelcom que és impossible no fa sinó alimentar la frustració.

    I com que crec que la independència de Catalunya, tot i que difícil, és l’única sortida possible a mig o llarg termini, jo estic per anar per feina i continuar eixamplant la base independentista perquè arribi a ser més ampla i plural que mai i faci inexorable l’adveniment de la república catalana.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *