És Aberri Eguna aquí al País Basc quan he acabat de llegir el llibre «Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del Procés», publicat per Ara Llibres a l’octubre de 2019. Ha estat una lectura colpidora i trista que ha esvaït qualsevol bri d’èpica que encara podia albergar aquesta ànima descreguda envers el Procés d’independència català engegat, si fa no fa, el 2012.
He de reconèixer que, quan l’anomenat «procés d’independència» va agafar embranzida, jo en vaig ser un fervent defensor que hi creia de debò. Mirava els múltiples líders catalans de la «llum als ulls i força al braç» (Oriol Junqueras, Artur Mas, David Fernàndez, els jordis, Puigdemont…) i els contraposava al nostre Urkullu, sempre impertèrrit; i clar, on vas a comparar! Aleshores, ja apreníem català a Donostia i el Procés era el nostre tema favorit de conversa tant dins la classe com fora. Recordo bé com enraonàvem, un dia sí i l’altre també, amb el nostre amic unionista i com defensàvem l’èpica catalana del Procés i la contraposàvem al vol gallinaci de la política basca que a ell, incomprensiblement, li semblava raonable i fins i tot desitjable.
La realitat, però, posa cadascú al seu lloc i la meva ingenuïtat és va fer evident ben aviat. El Procés, com és sabut, va acabar com el rosari de l’aurora: apallissaments, ossos trencats i ulls buidats per la policia espanyola el primer d’octubre, i una declaració d’independència testimonial que va ser preludi de detencions, judicis, exili i presó dels líders independentistes. Recordo perfectament la meva estupefacció adolorida després de la declaració d’independència de fireta i la posterior fugida al exili de bona part del Govern català. No entenia res del que passava. Segurament perquè res no era com ens havien explicat.
El llibre «Tota la veritat» explica molt detalladament els esdeveniments d’aquells dies de la tardor de 2017, amb tots els ets i uts. El relat que fa dels dies decisius del Procés és tan versemblant com descoratjador per algú que, com jo, es creia que aquesta vegada era la bona i que fer la independència era possible a curt o mitjà termini. El seguit de misèries polítiques i fins i tot humanes dels protagonistes del Procés durant aquells dies és tan aclaparador que costa de triar un únic exemple per portar-lo a aquesta crònica decebuda. Vaig trobar especialment feridor el fet que la darrera setmana abans de la declaració d’independència, quan tothom al Govern ja sabia que no hi havia estructures d’estat preparades i tots tenien coll avall que seria impossible implementar la independència, encara aleshores es feien centenars d’actes a tota Catalunya, on es deia a la gent exactament el contrari: que la independència era a tocar i que no més faltava l’embat final. Em sembla d’una lleugeresa esgarrifant.
El llibre m’ha resultat molt aclaridor i crec que és imprescindible per entendre millor allò que va passar durant aquells dies històrics i prendre notes per quan toqui fer el següent embat. Un embat que, malgrat tot, des de la distancia que em dona aquest Aberri Eguna de dos anys després, sembla tan ineludible com ahir, perquè, si bé és cert que l’actuació dels líders del Procés durant la tardor de 2017 va ser molt qüestionable, també va quedar palesa la intrínseca incapacitat de l’estat espanyol per resoldre de manera civilitzada els conflictes derivats de la seva diversitat. I el poble català encara hi és.
—ja2er
Deixa un comentari