Stefan Zweig va escriure el llibre autobiogràfic «El món d’ahir: Memòries d’un europeu» poc abans de suïcidar-se a la ciutat brasilera de Petrópolis, desesperat pel futur d’Europa a mans del nazisme. El llibre evoca amb mestria l’Europa culta i progressista de començaments del segle XX, abans que les dues guerres mundials acabessin amb els somnis de progrés de molts europeus. Vaig llegir el llibre en castellà fa molts anys i ara l’estic rellegint en l’esplèndida traducció catalana de Joan Fontcuberta.

Trobo que l’evocació que fa Zweig d’aquell «món d’ahir» que es desfà davant els seus ulls i els ensenyaments que n’extreu són plenament pertinents avui. D’una banda, l’autoritarisme s’escampa perillosament per Europa, com fa un segle. D’altra, aquesta crisi sanitària que patim sembla que canviarà, no tan sols la nostra forma de fer les classes de català (vide supra :-), sinó també coses força més importants. Potser la nova normalitat, quan s’instauri, ens farà enyorar, a nosaltres també, el «món d’ahir» que gaudíem fins fa pocs mesos.

Després de tot aquest seguit de pensaments més aviat foscos, miro la captura de pantalla al damunt i veig una imatge amable: un grapat de gent bona que, tot i que estigui obligada a estar-se a casa per una llarga estona, no vol deixar de fer allò que li agrada i s’organitza per fer-ho tan bé com pot, sense perdre l’humor en cap moment. Aleshores, penso que, com sempre, el futur —tant el nostre, particular, com el col·lectiu— és obert i depèn en gran mesura de nosaltres. No està escrit enlloc. El que tots i cadascun de nosaltres fem ara i el que farem d’ara endavant, serà determinant per tal de construir el nostre destí comú. Hi ha esperança i l’hem de conrear tots alhora, perquè el món de demà sigui digne dels somnis d’aquells europeus d’ahir que inspiraven en Zweig.

—ja2er