El passat 22 de novembre els Manel van aplegar al Kultur Etxea d’Intxaurrondo una bona colla de donostiarres relacionats amb Catalunya, catalans residents a Donosti i altra fauna a la qual el gust per la música ben feta els va dur al concert.

A la mateixa avantsala del concert, vaig tenir el gust de veure molta gent amb qui havia coincidit a Barcelona i amb qui vaig rememorar nostàlgia, records i cerveses, acompanyats pel revisionisme irreverent dels clàssics de la cultura basca de la mà d’Herrikojak, gràcies als quals la benvinguda al concert va ser plena de caliu i de ganes.

Un cop a dins, Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallbé, abandonats els instruments de vent i altres nostàlgies com l’ukelele que els caracteritzava, van pujar a l’escenari revestits amb els sons elèctrics pels quals han apostat en el darrer disc.

I, com no podia ser d’altra manera, ens van convèncer. El públic, desenganxats els culs de les butaques de teatre a les quals ens tenien acostumats, va gaudir de la música -igual de lànguida i melancòlica que sempre-, tot ballant i bevent cervesa. Un públic madur i eclèctic envoltat d’una aura de postmodernitat passada de voltes i esquitxat, de tant en tant, per alguna fan extraviada que es delia cridant a cor què vols perquè els components del grup la miressin, encara que fos una mil·lèsima de segon, encara que fos de reüll.

Un concert on va regnar la disbauxa i on els Manel van demostrar que continuen sent aquells poetes que, ben armats amb guitarres, són capaços d’obrir un món de melodies delicades i exquisides, i de lletres intel·ligents, surrealistes de vegades, però sobretot fetes amb cura.

Ens van regalar gairebé dues hores de música meravellosa i honesta, plena d’un batec personalíssim, empeltada pels discursos divertits i hiperveloços d’un tímid irremeiable que té la seguretat de riure’s de si mateix i de tenir la paella pel mànec.

Un directe totalment recomanable.