Ens trobem al Pla de la Font, a Súria. Són les 12 de la nit del dimarts 5 de desembre i anem cap a Brussel·les a fer la Cols-campada d’aquest any.  La Cols-campada és un viatge que, de tant en tant, fa la família de la meva dona, els Cols: la Joaquina, la meva sogra, els seus germans, el Josep i la Teresa, les seves parelles, els fills i els néts.

Malauradament, aquesta vegada no hi hem pogut anar tots. Enguany només hi hem pogut anar la meitat dels Cols, uns vint. Per sort, ens han acompanyat set amics i així hem omplert l’autobús. En total, en som 27: 26 catalans indepes, i jo, que ni sóc català, ni sóc indepe.

En arribar a la plaça hem vist l’autobús que ens hi portarà. És un autobús petit. Sembla de joguina, penso. A més a més, no té lavabo. Hòstia, quin viatge m’espera, penso.

El viatge d’anada dura divuit hores, però no es fa llarg. Tenim molt bon ambient, xerrem, cantem, hi tenim fins i tot un bon trompetista, el meu cunyat Lluís, sempre disposat a amenitzar l’estona. I què no dir del tiet Serrat, sempre a punt de fer broma. Crec que el Carles i l’Emili, que no el coneixen tant com jo, no han rigut mai tant.

De tant en tant, aconseguim aclucar els ulls i dormir una mica. I sense adonar-nos-en, a les sis de la tarda, arribem a Genappe, el poble a uns quaranta quilòmetres de Brussel·les on és el nostre hotel.

Al centre de Genappe, sopem en una taverna i després fem una mica d’ambient en un cafè on el més petit del grup, el Xavier, aprofita un piano per tocar “Mar i cel” i alguna altra peça mentre els belgues ens miren amb una barreja d’interès i curiositat.

Havent sopat, anem cap a l’hotel que es troba en un camp de golf. Les habitacions estan molt bé. Fem una cervesa de blat i anem a dormir.

Ens llevem d’hora: a les set tenim l’esmorzar. Esmorzem , agafem l’autobús i anem cap a  Brussel·les. A la plaça on a dos quarts de dotze començarà la manifestació. Arribem abans de les deu, tenim temps per fer un cafè i anar a pixar, però no hi ha on. Totes les tavernes i les cafeteries són plenes de catalans “indepes”. Per sort, al costat de la plaça, trobem el lavabo d’una obra i els operaris ens deixen fer-lo servir a nosaltres i a tothom.

Hi ha cada vegada més gent. Els autobusos no paren de descarregar a les rodalies. També hi son els que venen en metro. Una mica tard, a tres quarts de dotze comença la marxa. Caminem lentament, som molts (després la policia belga  va dir que érem 45.000). La gent crida consignes, xerra, canta i es veu contenta. Per als amics de El Pais: no veig l’odi enlloc. La manifestació acaba a la plaça Jean Renoir, on es fan els parlaments.

A les sis de la tarda, anem a un local al centre de Brussel·les on han organitzat un acte molt xulo. Es recita poesia feta expressament pel moment i desprès grups de cantaires canten cançons.