El consolat d’Espanya a Shanghai està situat al pis 12 del gratacel Jin Mao, al districte de Pudong, al centre financer de la ciutat.

És el cinquè edifici més alt de la República Popular de la Xina i el desè més alt del món. L’edifici, projectat per un equip d’arquitectes de Chicago, té una altura total de 420,5 metres repartits en 88 plantes. Es va construir entre 1994 i 1998 encara que no va ser plenament operatiu fins a 1999. El seu aspecte exterior té alguns trets de l’arquitectura xinesa, ja que recorda a una pagoda.

Per atzars de la vida ―que mai no hauria imaginat fa dos anys― m’he vist obligat a utilitzar els serveis del consolat espanyol a Shanghai.
Fa més d’un any, la meva segona filla se n’hi va anar amb el seu marit a treballar i viure. Quan ens van anunciar la decisió, em va semblar una bogeria, com és lògic des del punt de vista ―conservador, ho hem de reconèixer― d’un pare. Una bogeria que, en qualsevol cas, si no es fa abans dels 30 anys, no es farà mai. Com aquell qui res, la meva filla i la seva parella van decidir tenir descendència allà on viuen, a 10.000 km de casa seva. Doncs així, la meva neta va néixer a Shanghai.

Mentre esperàvem impacients i il·lusionats el seu naixement, es va produir el malfadat atemptat a la Rambla de Barcelona, que a més de 15 víctimes mortals ―ho diem com si res, quina barbaritat― va deixar tot un reguitzell de conseqüències polítiques i, també, lingüístiques. La resposta del major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero (“Bueno, pues molt bé, pues adiós”) a un periodista que demanava la informació en castellà va fer esclatar les xarxes socials; la caverna espanyola es va esgargamellar per exigir, com sempre, la prevalença del castellà.
Aclaparats encara per l’atemptat i la reacció admirable de la gent i les institucions catalanes ―de nou, una lliçó de civilitat per a tothom―, la meva neta va néixer quatre dies després. Per fortuna, tot va anar molt bé per a la nena i per a la mare. Una gran alegria, enmig de la tristor.
La mare i el pare, afeixugats per la tasca ―enorme, al començament― de tenir cura de la nounada, ens van encomanar els tràmits oficials d’inscripció al registre. El pare, ciutadà francès, va poder fer per Internet la inscripció republicana de la seva filla. El consolat espanyol, en canvi, n’exigeix encara presència física.

Doncs hi anem de matí l’àvia ―representant legal dels pares― i jo, amb tots els papers, camí del consolat. Anava jo amoïnat perquè el cognom del pare, que porta un accent obert com en català ―en realitat, es tracta d’un cognom occità― no quedés mal escrit a la inscripció. Ves a saber, amb aquests espanyols tancats, pensava jo… Vam entrar a la oficina quan un funcionari parlava, en castellà, amb dos homes que devien tenir algun problema per renovar el passaport. De sobte, va entrar per atendre’ns un altre funcionari, jove també, i van començar a parlar en català ambdós sobre el problema del passaport. Ens vam quedar parats i jo li vaig fer una pregunta retòrica:

― Que sou catalans, oi?

Em va agradar molt la seva resposta, mig riallera, mig irònica:

― Sí, aquest noi és català… i jo també.

De llavors ençà, tot va anar rodat. Malgrat un rètol que indicava “fotocopias en la planta 3 del edificio”, ens van fer copia del documents que mancaven, i tot van ser facilitats i amabilitat.

Tot plegat, al consolat espanyol de Shanghai vam fer en català els tràmits d’inscripció al Registre Civil del Regne d’Espanya de la meva neta ―que té doble nacionalitat francesa i espanyola. Imagino quina opinió en tindria tota la tropa d’esperitats que troben intolerable que a Catalunya les autoritats parlin en públic una llengua que no sigui el castellà. Per al cas, no importa gens ni mica.

Quan vaig anunciar a la colla del curs de català que la meva neta havia nascut a Shanghai, un company deia que vivim temps estranys. Potser sí. Fa un parell d’anys, jo no hauria concebut que tindria una neta franco-espanyola a Xina. Molt menys hauria imaginat que al consolat espanyol de Shanghai podria inscriure a la meva neta en català.

Pot ser que tot això sembli estrany. Potser hauríem de començar a pensar que, enlloc de ser estrany, es tornarà cada vegada més normal. El món on vivim és cada vegada més divers i polièdric; les antigues certeses començant a trontollar. Mai no pots saber què trobaràs, per exemple, al consolat espanyol a Shanghai.

Gotzon Egia