Vaig anar a veure la pel·lícula de l’Agustí Villaronga sense tenir llegida encara la història original, de la novel·la Incerta glòria, d’en Joan Sales. De vegades, m’estimo més això: crec que quan una pel·lícula adapta una obra literària, és preferible no anar al cinema condicionat per la lectura prèvia. Tot i que la literatura i el cinema siguin dos codis artístics diferents, que cadascú tingui el seu esguard, em sembla que la lletra –en especial, la lletra evocada pel record– és sempre més ampla i poderosa que la imatge, i pot doncs fer trasbalsar la percepció de l’espectador. Així, vaig mirar la pel·lícula sense cap temptació de comparar-la constantment amb la novel·la (que, per cert, un amic me l’ha portada de Barcelona; començo a llegir-la de seguida).

La pel·lícula m’ha agradat molt, crec que sense arribar a ser una superproducció americana, acompleix ben bé l’obligació de tota pel·lícula: explicar una història. Això és el que més m’agrada d’un director, que expliqui la seva història i que es deixi de bajanades. Villaronga ho fa fil per randa i, a més a més, hi posa tots els mitjans, al servei d’això que vol explicar.

Som al 1937, al front d’Aragó. Lluís de Brocà (Marcel Borràs), tinent republicà, arriba al seu nou destí, al poble on també serveix el seu inseparable amic Juli Soleràs (Oriol Pla). Aquest es preocupa més que ell per una amiga comuna de Barcelona, la Trini (Bruna Cusí), amb la qual l’oficial va tenir un fill, i els porta de menjar quan els avions franquistes bombardejaven la ciutat. Per la seva banda,  en Lluís volta tota la seva atenció sentimental a la Carlana (Núria Prims), criada que va tenir dos fills no reconeguts amb el terratinent local, mort a mans del anarquistes al inici del film. La Carlana li demanarà al Lluís ajuda per falsificar papers que demostrin que el seu senyor, en pressentir el seu destí, es va casar amb ella per garantir el futur dels nens…

No es tracta de la guerra, tot i que l’espai sigui el de les trinxeres d’un poble de l’interior d’Aragó. La guerra, els bombardeigs de Barcelona, la rivalitat militar i social dels dos bàndols no són més que un interruptor, que engega tota una mena d’impulsos devastadors. Es tracta de dos amics, o millor, de tres amics (el Lluís, el Juli i la Trini), tres joves llicenciats universitaris barcelonins que es veuen empesos per la barbàrie de la guerra a prendre decisions dramàtiques.

Pel que fa als escenaris de la pel·lícula, dues coses em van cridar l’atenció . D’una banda, els interiors del castell de la Carlana, a dalt del poble, buit de mobles, i del monestir on trobava refugi el Juli, cremat i desfet pels republicans, ple de cossos momificats. Semblen escenaris més de pel·lícules de terror. De l’altra banda, pel que fa als exteriors, imagino que deu dur molta feina evitar, amagar o, simplement, fer desaparèixer cables d’alta tensió del camp aragonès, o els rètols de les botigues i mobiliari del paisatge urbà de Barcelona, al costat de l’estació de França i de l’Hospital de Sant Pau. Pot ser que es pugui fer servir el Photoshop també al cinema, oi?

Gotzon