D’ençà que vaig veure Tres dies amb la família i, encara més lluny, quan anys abans vaig veure, per casualitat, La última Polaroid, em vaig sentir connectada amb l’univers de Mar Coll. Si més no, m’hi vaig sentir identificada perquè em va recordar les coses que jo mateixa escrivia. Sobretot, perquè comparteixo amb ella l’obsessió pel món familiar.

Però si Mar Coll em va fascinar amb Tres dies amb la família, amb Tots volem el millor per a ella puc dir que m’ha aclaparat totalment i m’ha fet treure, d’una vegada per totes, el barret.

Tant a Tres dies amb la família com a Tots volem el millor per a ella, ens trobem amb un potent rerefons que ens parla dels rols, dels personatges que ens veiem forçats a interpretar en la gran obra de teatre que és cada família. Tots i cadascun de nosaltres, conscientment o no, construïm el nostre personatge, però, de vegades, hi ha ocasions a la vida (un accident, la mort d’un ésser estimat, etc) que propicien que aquest personatge s’ensorri, s’espedaci, s’estimbi i s’hagi de tornar a reconstruir. Aquest és el cas de Geni, un personatge interpretat magistralment per Nora Navas i forçat a la reconstrucció de la pròpia identitat arran d’un accident de trànsit.

Igual com li passa al personatge interpretat per Harrison Ford a Regarding Henry, però des d’una òptica feminista i combativa molt més propera a pel·lícules com A woman under the influence, Geni, una advocada pertanyent a la burgesia barcelonina, es troba recuperant-se d’un accident de trànsit que gairebé li sega la vida i que li ha deixat importants seqüeles. Si bé Geni no mort físicament, és ben cert que l’accident suposa una espècie de mort simbòlica del personatge anterior, una reinterpretació de qui era i de com era la vida que havia construït abans de l’accident. Incapaç de relligar amb la seva vida anterior, Geni es veu obligada a desdoblar-se de cara als familiars i al que aquests esperen d’ella, i a l’enfrontament amb si mateixa, amb la seva pròpia connexió i amb la recerca del seu propi camí. Al llarg de la pel·lícula veurem com es veurà obligada a triar entre un dels dos mons per tal de renéixer de nou.

S’ha dit que Mar Coll és propera a Woody Allen i és cert que ens el recorda quan dibuixa algunes escenes festives, sobretot en alguns plànols i també en la música que, en aquesta pel·lícula, discorre a cop de jazz. Però des del meu punt de vista és molt més crua, molt més europea, molt més realista i humana en el retrat dels personatges. Les converses durant els dinars o sopars familiars són un dels punts forts de Mar Coll.  Els diàlegs, despullats de qualsevol mica d’artificiositat o de disfressa, condueixen l’espectador de la riallada al plor de manera poderosa i contundent. Emergeixen tallats, segats, afàsics i absurds tal com és la consciència escapçada de la protagonista, de la classe burgesa que representa i, per què no, de la incomunicació del món mateix.

Una fita importantíssima per al cinema català, o el que hauria de ser el mateix, per al cinema. Vaig veure la pel·lícula als cinemes Príncipe de Donostia i l’únic que vaig trobar a faltar va ser no poder veure-la en versió original (coses absurdes d’aquest pobre país), enyor dut a la màxima potència perquè, en aquest cas, volia dir no poder-la gaudir en la meva pròpia llengua.